Ve al cas parlar de La intel·ligència artificial explicada als humans, el darrer llibre d’en Jordi Torres, Catedràtic de la UPC. I és que, d’ençà de la seva publicació el setembre del 2023, aquest ha estat un llibre que ha despertat gran interès social i mediàtic. N’és un bon exemple, haver arribat ja a la quarta edició així com la quantitat de conferències i entrevistes de ràdio i televisió i articles de premsa a les que el seu autor, el professor Jordi Torres, i el seu llibre, en són els protagonistes. Trobareu totes les referències i ressenyes realitzades a LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL EXPLICADA ALS HUMANS – Jordi TORRES.AI
És d’agrair que els investigadors, de tant en tant, facin un exercici de divulgació per ajudar-nos a contextualitzar els resultats de les seves investigacions, i entendre els impactes, a curt i a mitjà termini, en la nostra societat.
Aquest llibre assoleix aquest propòsit. Tant és així que el meu exemplar, a hores d’ara, ja està a les mans d’altres persones, per llegir-lo i gaudir-lo. El seu èxit seria bo que anés més enllà i s’animessin a fer-ne una versió en anglès. Queda dit.
Al llarg del llibre s’aprofita els aspectes tecnològics per abordar els seus aspectes ètics, molt més importants al meu entendre i de difícil gestió col·lectiva. Ho celebro.
Als principis dels vuitanta, fa poc més de quaranta anys, alguns ens vam iniciar en el món de la tecnologia amb un Mecano a les mans, amb el ZX Spectrum de Sinclair o el Commodore 64, i fèiem volar la nostra imaginació juvenil amb les novel·les d’Isaac Asimov. A la U.S Robots d’Isaac Asimov, ja es plantejaven qüestions ètiques, com en la seva primera llei, establint que els robots no podien fer mal a les persones ni permetre que se’ls hi fes mal, i a partir d’aquesta llei, les successives, havien de preservar totes les anteriors.
És en aquest punt on els científics i investigadors, en la seva faceta de divulgadors, han de prendre partit i mullar-se. I en aquest cas el professor Jordi Torres, ho fa defensant una regulació a escala mundial i un alentiment de la investigació. Malauradament, confio poc en la nostra espècie quan es tracta de posar barreres al camp. És senzillament per això, que les veus en aquest sentit, per part d’experts com ell, han de ressonar amb molta més força arreu fent ús de la seva posició privilegiada.
La meva darrera reflexió és amb relació al malbaratament del significat de les paraules. El punt que en el que estic menys alineat és en l’ús que fem de les paraules intel·ligència i artificial. Ja fa gairebé 40 anys de la primera edició del llibre Artificial Intelligence: A Modern Approach de Russell i Norvig. I ben segur que hi ha literatura pretèrita a aquest referent. Per tant, no se li pot atribuir cap error semàntic al professor. S’apunta al carro com ho fa tothom, certament. Però a mi m’agradaria dir les coses pel seu nom.
El somni que persegueix l’espècie humana és aconseguir una intel·ligència artificial igual o superior a la humana. Qui sap si tant sols per trobar-nos una replicant com la Rachael de qui enamorar-nos. Però no perquè ho diguem fins a l’esgotament, assolirem abans allò que avui encara no ens pertoca. En això, els professionals que son referents, en tenen certa responsabilitat i cal que facin pedagogia posant les coses al seu lloc.
A l’hora de definir la IA, ja al principi del llibre, se li intueix, per l’ús dels condicionals, que resta molt camí per assolir de debò una intel·ligència artificial. I al llarg del llibre, va desemmascarant conceptes de manera molt didàctica, com l’aprenentatge per reforç, les xarxes neuronals, les IA generatives, entre d’altres, deixant palès que les intel·ligències artificials actuals no són ni de bon tros com la intel·ligència artificial humana que tenim tots en l’imaginari. Llavors perquè cremar el nom? Com anomenarem a la intel·ligència artificial si aquesta finalment s’assoleix? Intel·ligència artificial 2.0? El professor Jordi Torres apunta a Intel·ligència Artificial General. Pas mal!
Tenim presa per arribar ves a saber on. Avui, tot i que les grans empreses que controlen el món digital parlen obertament de Intel·ligència Artificial, el que tenim és una millora constant dels algoritmes, molta capacitat de computació, i modelar i projectar a partir de l’anàlisi de les dades. Que el resultat d’aquest triplet, quan interactuem amb una aplicació de IA generativa, generi la sensació que estem davant d’algú que pensa, senzillament perquè usa el llenguatge de manera similar a nosaltres, és humà, però és un error. Com diu el professor, a les intel·ligències artificials generatives els hi falta sentit comú.
I això em recorda a Juli Verne amb el seu Viatge a la lluna. Al segle XIX, i possiblement molt abans, viatjar a la lluna era un somni a perseguir i assolir. Però a cadascú se li atribueix els mèrits quan li correspon. Ningú va considerar que el primer vol amb globus dels germans Montgolfier fos el primer intent d’anar a la lluna, oi? Com tampoc el primer vol amb avió dels germans Wright el 1903. Segur que també tenien somnis d’anar més enllà, però a cada pas es gaudia dels èxits assolits i que els corresponia a les èpoques viscudes. I no seria fins que el Luna 9 l’any 1966 aterres a la lluna, primer, i tres anys més tard que Armstrong i Aldrin caminessin sobre la superfície de la lluna, quan s’estableix definitivament aquesta fita.
I això és el que també ens correspondria a nosaltres: viure sense pressa i gaudir dels èxits assolits, pas a pas, fent ús de les paraules correctes que defineixen les fites assolides. Us animo a fer una lectura del llibre per ampliar el coneixement al voltant del que avui anomenem intel·ligència artificial i formar-vos la vostra pròpia opinió.